diumenge, 12 de febrer del 2012

Límits

Quan van néixer els nens, vaig voler llegir molts llibres sobre criança, aprenentatge,... però no vaig poder, tinc dislèxia, i sempre m'ha costat molt llegir, la meva velocitat lectora és molt lenta i em costa molt concentrar-me en el que llegeixo sino és molt en silenci i sense distraccions, però per contrapartida, soc molt constant i capgròs en el que vull i em proposo, així que vaig decidir no llegir-me tota aquella bibliografia i treure la informació de xerrades amb gent que en sap del tema, metges alternatius, conferències o tallers, i així és com he anat aprenent el que se fins ara (i gràcies a la constància també vaig poder-me treure la carrera de biblioteconomia). Després de tota aquesta parrafada, vull dir, que un dia, en una d'aquestes xerrades amb la nostra homeòpata (una dona amb molta experiència ) li vaig preguntar que li semblava la manera de educar al nens sense límits i en total llibertat, i em va dir: -Imagina't que ets una nena de tres anys, et posen davant de l'oceà i et diuen NEDA. Que sentiries?- M'ho vaig imaginar, i ha de ser horrorós. I d'aquest exemple, jo he fet les següents lectures, si em trobés amb el meu fill de tres anys davant d'un oceà, tinc diverses opcions perquè ell nedi:
1.- Pujar-me'l a coll-i-be i dur-lo nedant jo.
2.- Acompanyar-lo donant-li la mà.
3.- Ensenyar-li com nedo i després que ell faci el que cregui convenient.
4.- Deixar-lo que ell trobi la manera de mantenir-se surant i després que aprengui a nadar sol.
L'opció que més em va convèncer, és la 3 i el mètode que penso que és el que més encaixa en aquesta tria, és el Montessori.
I la manera d'educar als meus fills, simplement seguint el sentit comú, sense deixar-me dur per la empremta que m'han deixat marcada els meus avantpassats, però fixant uns límits que permetin la bona convivència entre els membres de la família i per sobre de tot, el respecte, el parlar sense exigir, fent servir les paraules màgiques i fer als demés el que t'agradarien que et fessin.
Bé, aquestes són unes reflexions més en veu alta per a qui li puguin interessar.

3 comentaris:

Sylvia ha dit...

Tens dislèxia? No ho sabía.

Bé, jo penso que hi ha mass ainformació i això fa que les mares primerenques ens fixem més en el queescriu tal o cual que en el nostre instint i sentit comú que al cap i a la fí és l'eina que han fet servir les mares desde sempre.

De les opcions? Jo voto per la que encaixi amb l'instint i el sentit comú de cada mare. Jo potser triaría la 2 però depèn tant del moment, de com estigui l'oceà aquell día, del nen...hi han molts factors que ho podríen canviar en un moment donat.

Una bona reflexió.

Jordi&Maria ha dit...

Tens raó Montse, l´important és estar convençut del que es fa està ben fet, només de pensar-hi ja és molt, ser pares i mares conscients, i en això el sentit comú és l´eina bàsica, m´ha agradat la teva reflexió!

Marvan ha dit...

Una bona reflexió!
Gracies per compartirla