Reflexions

Quan vàrem començar amb tot això de l'escola a casa, tenia una idea molt idíl·lica del que seria la manera en que jo volia educar als meus fills, que educar a casa, seria una aventura molt plaent per a tots nosaltres, que ens ho passaríem genial aprenent tots junts i que els nens sempre estarien super motivats per aprendre coses i voldrien no parar de preguntar i fer. Tant ens vàrem engrescar, que començàrem a buscar pedagogies alternatives que ens ajudessin a fer nens autònoms i motivats. A part, hi havien molts estudis que deien que els nens educats a casa eren tots mig superdotats, amb unes capacitats tant grans, que moltes universitats dels Estats Units se'ls rifaven.
Però vet aquí la realitat. Els nostres nens són humans i per sobre de tot, nens i a l'igual que a l'escola hi han nens que aprenen molt ràpid i nens que els hi costa més, a casa, passa exactament igual. Però sembla que si a un nen li costa aprendre i va a l'escola, la culpa és del nen, que no te prou retentiva, però si passa a casa, ai!! si passa a casa! la culpa definitivament és de la mare, perquè no és mestre ni sap ensenyar. Sense adonar-te, aprens a conviure amb aquesta pressió social que en definitiva és part del preu que has de pagar per fer escola a casa. Però tot sovint t'atures i penses en aquestes coses. I te n'adones que sense voler, t'has ficat en una espiral que fas les coses que fas fent escola amb els nens per demostrar als demés que fas coses, que no ens estem mirant les musaranyes, que els nens són aplicadíssims i que a l'ambient, tot és harmonia i bon rotlo. Doncs no senyors i senyores, la realitat tot sovint no és aquesta. I tot seguit us explico la realitat de casa:
A casa tenim tres nens, que són moooolt diferents entre ells:
- Un és molt creatiu, molt físic (te un control molt gran dels moviments i del seu cos) i imaginari, tot el dia està inventant-se coses, preguntant, jugant i amb el cap als núvols, tot el dia pensa, tant pensa que dorm poques hores, a l'hora d'anar a dormir, pregunta coses que mai m'havia imaginat i tot sovint li haig de dir que l'endemà ho buscaré al diccionari perquè no en tinc ni idea (i és que els pares, no som deus ni einsteins i molts, moltíssims cops, no sabem les coses i les hem de preguntar o buscar). Però alhora, li te al·lèrgia a tot el que faci olor a didàctic/ pedagògic/ escola. No agafa mai un llibre per voluntat pròpia i li has d'insistir en que faci alguna cosa de matemàtiques i ell pregunta el perquè, aleshores jo li dic perquè ha d'assolir uns coneixements cada curs i si tot hi així no el convenç li dic que ho ha de fer i punt (a casa meva molts cops, si no els hi ve la inspiració, faig que els hi vingui, si si, soc d'aquestes mares dolentes que fan llegir als seus fills de 6 o 7 anys i fer mates quan a ells no els hi ve de gust jejeje penso que no agafarà cap trauma per ensenyar-li a llegir als 6/7 anys.) I xoquem molts cops, jo li busco pedagogies alternatives i m'invento mil i unes perquè es motivi, però no hi ha manera. A vegades, quan canviem alguna cosa en la nostra rutina de cada dia, s'ho agafa amb moltes ganes, i penso que ja he trobat el camí, però a la que portem dos mesos, veus que ho fa a desgana, que ho fa perquè toca, i és quan reflexiono i em pregunto, si és per això que vull fer escola a casa (és el punt en que em trobo en aquests moments), i penso si no li hauria d'afluixar una mica la corda i deixar d'exigir-li tant, és el primer i hi hem estat molt a sobre, això li ha causat pressió i ell, penso, s'ha revoltat d'aquesta manera. Així que he decidit afluixar, però no sense control (no ens equivoquem) afluixem, però amb la llista dels objectius essencials que segons el currículum ha d'assolir en acabar el curs, avui li he mostrat i hem parlat del tema, li he dit que si ell no vol fer res, em sembla molt bé, però ha de saber que ha d'assolir aquests objectius d'aquí a final de curs, que s'ho faci com vulgui, però ha d'aprendre el que hi ha a la llista. Ell s'hi ha compromès, i ha agafat la responsabilitat. Ja aniré explicant a veure com ens va la experiència!
- Tenim una altra, que és tot coco, agafa les coses al volt, no em dona mai temps de explicar-li res. Sempre la trobes amb llibres entre els dits. Es porta dos anys amb el seu germà, i encara que no vulguis, inconscientment, sempre estàs comparant. Costa ser conscient de que cada individu és únic i cadascú te les seves coses, el seu caràcter i la seva manera de fer, el seu ritme,... tots som diferents, tot sovint, en èpoques en que he decidit afluixar una mica la màquina, ella no afluixa, és la reina de les fitxes, i es concentra moltíssim quan es posa a aprendre alguna cosa o a manipular algun material. A més, te molta iniciativa pròpia, mai espera a que jo li digui el que ha de fer, ella es busca coses i es fa exàmens ella mateixa, li agrada memoritzar  i després que li preguntis. Però per altre banda, és molt poruga alhora de pujar als llocs o fer alguna cosa nova,  no fa mai un pas si no està segura del que ha de fer. És molt autònoma i això fa que molts cops no li facis el cas que es mereix.
- I per acabar, tenim la tercera, la senyora més en-senyorada i princesa que mai em pogués imaginar, i la veritat que no se pas d'on ha sortit, jo que mai he fet servir maquillatge i odio les sabates amb taló, però ella (antes muerta que sencilla), fa les coses ràpides, però per poder acabar i anar a jugar. Encara és molt petita, però te molt de caràcter i sempre reclama atenció. Vol aprendre, però quan li ensenyes de seguida es cansa i et demana una altra cosa.
Com es pot veure, para gustos colores, i a casa hi ha de tot. Intentes planificar i fer les coses perquè tots estiguin motivats i treballin a gust, però són tan diferent que el que li agrada a un, no li agrada a l'altre i m'he adonat que hauré de fer tres planificacions diferents, que serà una feinada? Sí! però que hi farem, és el camí que hem triat i el que em ve de gust fer. Al cap i a la fi, jo gaudeixo fent planificacions i organitzacions, doncs au, si no vols caldo, dos tasses que en diem a casa meva, jeje
En definitiva, jo definiria la meva escola a casa, com un camí ple de canvis, però no perdo la esperança de trobar algun dia, el planing definitiu ;P